18. Tres forats, només.

Tocava la gralla amb els sons més greus: sol do, sol la si, do, sol la si, do si, do la si…, al compàs dos per quatre. Només destapava els forats de la mà dreta i l’esquerra, immòbil no deixava entreveure ni un de sol.

La dolçor i estabilitat d’una melodia greu, amb el seny de barret i la por a les esquenes, l’impedia pujar més alt, tocar aquelles notes estridents que et claven una daga a l’ànima i et deixen sense esma per la intensitat del plaer. I és que el plaer fa por, i és que l’amor dóna vertigen, i és que la incertesa d’un futur que imaginari el pintes de colors aterradors, t’atura en aquell bell mig de la gralla, on els dits de la mà esquerra queden immòbils.

Sento el teu patiment, sento que cerques un rumb i sents un altre, sento aquella lluita entre la ment i el cor, entre la fredor i l’escalfor… La pressió de les paraules repetides pels demés, per una societat que diu una cosa i fa una altra, d’aquells dogmes que ens converteixen en robots i que ens obliguen a una aparença i a un control sobre el què ha de passar, només provoca una lluita interior en què la llibertat treu el nas.

Repressió… una paraula que diu tant: pèrdua de moments especials, pèrdua de temps de vida, pèrdua de viure la intensitat de la puresa de l’anima, allò que ens omple i ens fa feliços, perquè sentim, perquè ens sentim vius. I quan ens reprimim, muntem un món paral·lel en què les nostres pròpies neurones només poden somniar, però sense atrevir-se, per por al fracàs, a fer realitat un somni… que està a tocar de mans.

Segueix tocant només amb els dits de la mà dreta. Jo escoltaré la teva melodia amb paciència. I quan estiguis preparat, tocarem junts el mi la la.