16. La mentida despullada

Una espelma impacient, s’encén i clama el cel per voler ser foguera. La cera fosa s’estén en forma de pluja feta d’espurnes. I tu encara no hi ets. Els preparatius atents a la teva mirada omnipresent i invisible. El rellotge toca les hores, i per fi la campana pica la porta.

Entres i et poso un mocador als ulls, deixant-te cec. Et guio per la foscor, sense que te’n refiïs de mi. Et porto a una cadira i seus. I amb els ulls closos, obro una ampolla de cava. Sents el pum i endevines del què es tracta.

Comencem a jugar al mentider, a endevinar els “farols” de l’altre. Un joc de daus que ens fa conèixer el rival i alhora riure plegats.

Les teves mentides et despullen i jo canto victòria. Una victòria que acaba en petons, carícies i fent l’amor.

I en el record, trobo les estones en el cabàs de les cabòries i esgarrapo un tros de vida per sentir-me protegida, abrigada per aquells dos braços sinuosos i aquelles mirades furtives.