14. Coordenades situades

Un embolic de cables mentals la sumien en un estat de pànic. No volia jugar al joc de la incertesa, atès que aquesta li havia portat a un atzucac dibuixat per l’angoixa. No pensava en el futur a llarg termini. Ni tampoc a mitjà ni curt termini. Volia gaudir de l’ara tenint coneixement de l’immediat demà. Potser cercava l’estabilitat en un camí sense terres movedisses, que la feien sentir-se insegura i l’evocaven directament al pou de la dependència de les decisions dels demés. No, el patiment no és un joc, almenys per a ella.

Trucaren a la porta i ell entrà, una mica desorientat. El dugué al despatx i mantingueren una reunió sincera, calmosa, transparent. Ella l’escoltava amb atenció i analitzava cada un dels seus mots, fent de les oracions una manera d’arribar a la comprensió, l’aprenentatge i les conclusions.

Necessitava un rumb, necessitava un camí… Tant se val la direcció, però tenir la claredat d’unes coordenades que fugisseres se li amagaven. I amb la mirada sincera, el cor obert de bat i bat, va fer extensiu a ell mateix la mateixa por, el mateix patiment, la mateixa sensació. No calia l’empatia, atès que ambdós estaven vivint la mateixa situació.

Però potser els anys, el seu seny, o qui sap si els seus poders màgics, encengué un llumí i amb el dit índex li assenyalà un camí. Un camí, sense pressa, un camí d’esforç en retrobar-se amb un mateix, però compartint les pròpies penes i sobretot gaudir d’una companyia que necessitaven tots dos.

I agraïda l’abraçà amb totes les seves forces, amb aquella complicitat de veure’s entesa per una altra persona. Per un moment, el mirà als ulls i es va veure a ella mateixa.

Havia topat amb un mirall i havia quedat emmirallada per la seva bondat.