13. Esmorzant…

esmorazant

El seu cap donava voltes constantment, com si posseït pel dimoni fos la nena de l’exorcista. Però, no, ni una cosa ni l’altra. Només era el producte d’una ment privilegiada que necessitava fer treballar les seves neurones, ara desubicades, cercant comprensió d’ell mateix.

Es despertava amb el neguit del rumb perdut, les seves passes trepitjaven terres movedisses i amb una sola intenció de fugida d’aquell malson que naixia després del somni.

Com un autòmata, seguia les instruccions de la desesperació i el patiment, que el feien escapar d’aquelles quatre parets i sortir al carrer, sota el sol, la pluja, la boira… tant se val que li caigués a sobre… Tot menys el sostre.

Quan la porta quedava tancada rere seu, cercava l’esmorzar envoltat de gent, lluny d’aquella soledat que l’emmirallava a si mateix. Un intent agonitzant per trobar una calma postissa que l’allunyava d’ell mateix, sense resistir-se.

Però un bon dia, aturà la màquina. Volia deixar de ser un robot en mans de les seves neurones desorientades. I sense més, es mirà al mirall i es digué: “Avui esmorzarem junts i sols”. I així va ser.

Aquell esmorzar va ser el primer pas d’un llarg camí que el duria a si mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: