12. La sala d’espera

Asseguda en una d’aquelles cadires repetides de plàstic de color blanc, esperava incòmoda que cridessin el seu nom. L’esperança quedava perpetuada en aquell rellotge esfèric penjat del sostre d’aquella sala, en què els segons eren hores allargades.

La incertesa l’empresonava en aquella gàbia plena de barrots fets de temps. La seva ment jugava amb el curt, mitjà i llarg termini, sense saber per quin havia d’apostar.

La indecisió la desesperava i feia que la impaciència l’empenyés ben fort contra el mur de les lamentacions. El patiment la conduïa a somniar en escoltar el seu nom, a resar fins i tot. Però, per molt que es concentrés, el silenci era l’amo d’aquella presó.

Per uns moments decidia escapar, però els barrots del potser queda poc, la feien resistir de la mà de la perseverança. No sabia quan, i això la convertia en una esclava que esperava de l’amo el seu do de gràcia.

La sala d’espera havia atrapat els seus somnis i a ella li havia robat la llibertat.