11. Tres flames

De dins la motxilla va treure tres espelmes. “És un joc”, li va dir. Ella, sorpresa i intrigada, pensà en el tres en ratlla. No, aquell no era pas el joc. Pujaren a l’habitació i ell col·locar les tres espelmes estratègicament. Les encengué i apagà el llum.

L’habitació prengué un tons de sèpia que la endinsaven en una nova dimensió. La calma s’apoderà de l’indret. Llavors, ell a cau d’orella li digué que no farien l’amor fins que una de les flames morís. I començaren a jugar entre carícies i petons, entre fregaments entre cos i cos. El nudisme dels seus sentiments es tornaren plaer intens.

I mentre es menjava el cos de Crist, encara no feien la comunió. Les tres espelmes enlairaven la seva flama amb potència, volent abraçar aquell cel que no existeix, només a cada una de les nostres ànimes.

La intensitat feia córrer el perill de l’explosió i la desesperació accelerava cada cop més la respiració.  Una compenetració exacta de dues peces geomètriques irregulars. Un trencaclosques que ja no trencava closques sinó que de dues closques, en feia una de sola.

I amb el poder de les trampes d’un dels dos jugadors, una espelma s’apagà per art de màgia. L’altre jugador, que només desitjava que una de les espelmes anés a prendre pel cul, llençà un farol i digué, una espelma s’ha apagat… i aquest farol va encertar la realitat.

I llavors, ja no hi havien excuses. Només quedaven la reina i el rei en la partida d’escacs. La reina li feu jac mat al rei, i tots dos s’abraçaren en un instant etern.